ENS CAL REPENSAR EL FET DE MENJAR

Ja ho diuen que la raça humana és l’única que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, i tres si molt convé a certes indústries. M’estic referint al panorama actual sobre el tipus d’alimentació que ens cal, donat que el que tenim porta símptomes preocupants. N’hauríem d’aprendre dels errors i si vàrem veure que la bombolla financera va fer el pet i ara tots en paguem les conseqüències, ens hauríem de posar les piles i començar a pensar que la dieta que portem –encara que situats en el marc de la Mediterrània i defensors “teòrics” de la seva dieta (aquella que definia Sòcrates com una dieta senzilla a base de pa, formatge, verdures i olives, amb figues per postres i vi amb moderació)—, cada cop s’assembla més a l’anomenada “dieta occidental”, massa rica en carn, ous i productes lactis, i que ja està col·lapsant el sistema sanitari dels Estats Units pel que fa a obesos i diabètics.

Els nord-americans, que per sort o per desgràcia sempre van a l’avançada en moltes coses, ja ens han mostrat la cara amarga de la dieta que es va posar de moda als anys vuitanta, vull dir el fast food, el menjar ràpid i barat. Aquest model de dieta que està  fent estralls també a Llatinoamèrica i a Àsia.

Ràpid d’endrapar i de digerir, barat de costos però tot plegat un gran parany. Perquè una cosa és engolir productes alimentaris –que no aliments— i l’altra, molt diferent, alimentar-se. Perquè per primer cop en la història ens podem trobar obesos mal nodrits. Perquè per primer cop en la història també ens trobem que el nombre de persones al món que pateixen problemes derivats de la sobrealimentació sobrepassa el nombre de les que pateixen els derivats de la infraalimentació. Aquesta és la gran paradoxa que ens ha de fer obrir els ulls i adonar-nos que no anem pel bon camí.

Aquesta dieta rica en carbohidrats refinats (la que ens subministren i han posat de moda els establiments de menjar ràpid) té una densitat energètica que contribueix a l’obesitat, la diabetis tipus 2 i la resta de malalties cròniques associades a la síndrome metabòlica, també anomenades “malalties de rics”. Això és el que està passant en els nous països on arriba la moda de la dieta occidental per a la qual cap organisme està preparat i el seu impacte pot ser mortal. Ser diagnosticat de diabetis et resta dotze anys de vida, i viure amb la malaltia suposa una despesa mèdica de 13.000 dòlars l’any (a diferència d’algú que no la té, que gasta 2.500 dòlars l’any). Estem davant d’una pandèmia global en potència, però insòlita, perquè no hi ha virus, ni bactèries, ni microbis de cap classe implicats, només una manera de menjar.

Aquest era un fet anunciat, però com amb la crisi financera, ningú ho vol veure “encara”. Ni veure ni aturar, i tot perquè és més rentable –per a segons qui— mantenir aquesta dieta i mirar de curar-nos amb invents farmacèutics que donar un cop de puny a la taula i prendre decisions dràstiques, encara que aquestes comportin que s’enfadin els que manen –que per cert no són els governants votats a les urnes sinó els votats als supermercats i als establiments de menjar ràpid.

Aquests dies veiem com els governs s’afanyen a posar en pràctica la prevenció del contagi de la grip “nova” i a proveir-se de vacunes. On és la prevenció en el cas de la pandèmia que ens ocupa? On és la vacuna contra les “malalties de rics”?

De moment, ens cal menjar de tot –sempre que no siguin productes massa processats— una mica menys, i mirar de substituir part de les proteïnes animals –només ens en calen ½ kg a la setmana— per hidrats de carboni, fruites i verdures. Només així podrem fer una mica de prevenció.

Montserrat Esquerda